Doncs sí amics lectors. Ja he tornat a Barcelona i s’ha acabat el viatge.
Per tant, aquest blog acaba definitivament aquí.
Si en alguna ocasió algú viatja per Bolivia (com també Argentina, Brasil o Perú) i vol informació, que m’ho faci saber.
I última cosa molt important, partidista però necessària: per qui vulgui escriure un blog, no sé com són els altres servidors, però WordPress és un lío. Aquí queda.
Salut!
Per cert, si algú vol més informació només cal que visiteu nosappason
A dalt, esquerra: Festa de les Comadres, per Carnaval. Les “Pispiles”, desfilant i ballant
A dalt, dreta: Chapada Diamantina, Brasil
A baix, esquerra: fent classe per adults a Bolivia
A baix, dreta: plovent a bots i barrals en època de pluges en una zona rural propera a Tarija
fent chicha
Última nit a Sao Paulo. Feijoada amb la Fabiola
Doncs sí amics, com heu vist més avall ja hem marxat de Bolivia i ens hem endinsat al Perú més turístic. Ningú no ha endevinat que estem al Cusco. I demà al Machu Pichu.
Haig de dir que m’esperava el Cusco més turístic… A veure, realment això està col·lapsat de guiris i tot està dissenyat pel tursime però al capdavall, no és tan exterm com podria ser Lloret de Mar o Salou. Jo crec que en alguna pedra, en algún racó, encara es conserva l’essencia incaica. A part, la meva visió està esbiaixada: feia 9 mesos que no veia tants “occidentals”.
Però parlem de xifres. Perú és una mica més car que Bolivia, però tampoc no gaire més (també s’ha de dir que els preus bolivians han pujat molt els últims mesos). Òbviament els preus del centre del Cusco són astronòmicament més alts que els d’altres barris o d’altres ciutats. Però es poden trobar coses prou decents encara. Avui hem menjat un menú per 5 soles (10 soles = 2’5 euros més o menys). Els preus en alguns llocs es tripliquen o quadripliquen (i en d’altres no ho he volgut ni mirar la carta).
Però anem al què anàvem. Xifres del Machu Pichu. Per qui vulgui anar del Cusco al Machu Pichu haurà de pagar el següent:
Opció A. Tren del Cusco a Aguas Calientes, al peu del Machu Pichu = 96 dolars anar i tornar / Entrada al Machu Pichu = 45 dolars
Total= 139 dòlars
Opció B. Bus del Cusco a Ollantaitambo ( a mig camí entre Cusco i Machu Pichu) = 2 dolar aprox anar i tornar. Tren de Ollantaitambo a Aguas Calientes, al peu del Machu Pichu = 62 dolars anar i tornar (no hi ha més collons que agafar el tren, única opció). Entrada al Machu Pichu = 45 dolars
Total = 109 dòlars
Extres: Bus de Aguas Calientes al Machu Pichu (8 kms) = 14 dolars anar i tornar. Si es vol arribar aviat, els 7 dolars d’anada no te’ls treu ningú. Nit d’hotel = depèn…
En fi, un dineral!!!
| Mask’ana Amawt’a Ajllanakuna Llank’anakuna Simimanta |
||
| Mask’ana: Web uyakuna Bulibiyamanta | ||
Google.com.bota churayta atiyku jamoq simikunapi: español
Tukuy Googlemanta – Google.com in English©2008 Google
Per què Bolivia és un país pobre?
Suposo que la resposta a aquesta pregunta requeriria una tesi doctoral o quelcom similar. Però sí que és cert que hi ha molts símptomes que es veuen a primera vista. Com ja vaig dir, quasi no hi ha classe mitja. O rics o pagesos pobres. Òbviament aquesta classe baixa també la trobem a les ciutats. Però en fi, per què us feu una idea del cost de vida de la gent boliviana, aquí van algunes xifres alarmants:
Primerament, dir que 1 euro és aproximadament 10 bolivianos (la moneda boliviana, és clar).
Molts treballadors cobren una mitja de 1000 bolivianos (uns 100 euros). D’altres no arriben ni a això (un porter o vigilant de casa pot cobrar uns 850 bolivianos més o menys). Òbviament els preus a Bolivia són molt més baixos però… Si considerem que molts catalans cobren uns 1000 euros i molts bolivians cobren uns 1000 bolivianos, podem equiparar els preus perquè veieu la diferència.
Un kilo de patates costa uns 3 bolivianos, per tant, com si a Barcelona costés uns 3 euros. De moment tot correcte. Els productes de la terra són relativament barats pels bolivians. Però:
1 kilo d’arròs= 8 bolivians
1 ampolleta d’oli de 0’5 litres = 15 bolivians
xocolata = 9 bolivians
1 llauna de tonyina= uns 10 bolivians aproximadament
1 suc de fruita de litre = uns 8 bolivians
mig kilo de carn de vedella = uns 15 bolivians
I així fins a l’infinit. Si aquests preus fossin en euros a Catalunya, estaríem ben fotuts. I així és com estan els bolivians que cobren uns 1000 bolivians (la majoria). És a dir, estan fotuts. Poden menjar patates i pollatre, que com a mínim és prou barat.
De fet, aquests últims mesos els preus han pujat un munt i hi ha molta gent que no li arriba ni per menjar. M’explicava una senyora que la seva familia havien de menjar cebes i pastanagues (productes de la terra barats). Però també els productes frescs són cars. Mitja dotzena d’ous costa 4 bolivians, cinc préssecs 6 bolivians, i la farina també ha pujat molt: 1 arroba (11 kilos) de farina de balt per fer pa costa entre 30 i 40 bolivians.
I aquests preus no només són per productes alimenticis. Per exemple, una ampolla de lejía de litre costa uns 10 bolivians, i un bitllet d’avió de Tarija a La Paz aproximadament uns 700 bolivians.
En definitiva, per nosaltres són preus assequibles però convertits en euros, serien una tragedia. Per què us feu una idea de la misèria en què viu molta gent boliviana…
Aquest és un breu escrit pels seguidors assidus a aquest blog.
Ja no estic a Tarija, així que si algú hi viatja ara, no m’hi trobarà. Després de penes i glòries hem abandonat Bolivia. Snif snif… Si algú encerta on estic ara, 10 punts. Pista: les connxions d’interné són molt més ràpides (crec que demà m’arriscaré a veure si puc penjar alguna foto)
Doncs això, demà més.
Salut!
En el passat text vaig insinuar que la sensació general de viure a Bolivia és que les coses podrien anar millor. M’explicaré.
Què és el que falla? Doncs en primer lloc la gran CORRUPCIÓ de tots els polítics i empresaris del país. Això passa a tot arreu, està clar. Però posaré alguns exemples per il·lustrar-ho millor tal despropòsit.
1r exemple de corrupció. Les carreteres. Bolivia té unes connexions per carretera nefastes. Si coneguessiu la ruta de Potosí a Tarija (no arriba als 400 kms.) us en podeu fer una idea. La duració del trajecte és d’unes 12 hores. És verídic. Jo ho he sofert en les meves pròpies carns. I moltes altres carreteres d’àmbit nacional són d’aquest estil. I què té a veure això amb la corrupció? Doncs senzillament que ningú no construeix ni millora res gratis. Cap govern no s’ha posat mai d’acord amb les licitacions d’obres perquè no hi guayaven prou diners, així que moltes carreters nacionals són simplement camins de terra.
2n exemple de corrupció: Una ONG local volia construir una escola en un barri marginal que no tenía escola. L’alcaldia havia de firmar uns documents per aprovar les obres. Però només els aprovaría si es contractava a una empresa de construcció determinada (del germà?, cosí?, nebot?) i si l’edificació es construia amb un disseny més simple (més calers a la butxaca ja que el pressupost seria el mateix). La ONG local s’hi va negar i va perdre la subvenció d’organitzacions internacionals ja que l’alcaldia es va comprometre a construir per ella mateixa una escola en aquell barri i era absurd construir-ne dues. A hores d’ara encara no hi ha escola.
3r. Sembla ser que l’alcaldia de certes ciutats s’emporta tots els trumfos. Igualment per licitar unes obres d’una altra organització sense ànim de lucre molt més humil que l’anterior, l’alcalde va declarar que li agradava molt no sé quin cotxe i que, sense cotxe, no hi havia firma. Pel què sé, van acabar a hòsties.
4rt. No només hi ha corrupció entre polítics i economistes. Un altre exemple és entre científics. Un treballador qualificat que havia de fer uns quants anàlisis d’aigua de certa conca d’un riu, va rebre la següent demanda dels seus superiors: “Oye hermano, tu sabes cuales son los números o cifras normales para el ánalisis X, verdad?. “sí, claro”, “y porqué no los pones en el informe y así nos ahorramos de tener que hacer el análisis X?” “pero la plata para hacer los análisis está, verdad? Pues voy a hacerlos” “pues si no lo haces de nuestra forma, lo hará otro”. Vaja, que els tius es volien quedar la pasta dels análisis, que per cert, no era poca.
Així doncs que la corrupció és un dels grans factors per tenir la sensació que les coses van malament. Però hi ha altres factors molt més quotidians que ens porten a aquest neguit. Per exemple, al centre de la ciutat la gran diferència que hi ha entre tots els venedors ambulants que estan asseguts a cada tram de carrer i les botigues de marca que s’alcen a les seves esquenes.
Això sí, mai no et trobaràs un bolivià preocupat o nerviós pel trànsit, indignat perquè ha de fer una llarga cua, amb presses perquè fa tard a la feina o putejat perquè l’autobús és del segle XIX. Aquí la gent té una manera de ser molt senzilla i feliç. Moltes coses que ens posen nerviosos del dia a dia a una gran ciutat europea aquí no existeixen.
Així que les coses no van del tot bé, però la gent s’hi conforma, se’n riu i hi viu sense preguntar-se el perquè, ja que ni els interessa. O sigui, que l’estrés no existeix. I això ja és algo (o quelcom).
(Advertencia inicial: avui tampoc escriure ni accents oberts ni ces trencades, aixÍ que el text no és model de referencia).
El motiu pel qual m’he decidit a escriure aquest paragraf és per remetre’m al text del 17 d’abril titulat “bici”. En l’última línia menciono: “quina sera l’última peca (amb ce trencada) a trencar-se de la bici?” Doncs tal pregunta ja té resposta: Ha estat alguna peca (amb ce trencada) interna de la transmissió de la bici, o millor dit, la que permet que el pedal mogui les rodes. Ara pedalo i les rodes no giren. Així que he decidit revendre la bici d’una vegada per totes.
Pero el veritable motiu del text és, com molts haureu endevinat, una parabola o símil sobre el funcionament de Bolivia en general. Les avaries de la bici són reals. Bolivia és com la meva bici. És a dir, tot funciona malament o no funciona tal i com seria optim que funcionés. És difícil fer un llistat i enumerar els perquës. Supso que és una percepció més que una realitat palpable. Un altre dia abordaré aquest tema amb més detall.
Peró per altra banda, a excepció de la propietaria del nostre anterior pis, personatge indescriptiblement abominable, la resta de persones que hem conegut han estat meravellosament agradables, així que de moment la nostra estadia a Tarija, tot i la percepció de que les coses no rutllen a la perfecció, és incontestablement un espectacle.
I pel que fa referencia a la vida civil tarijeña, té una peculiaritat de moltes ciutats sudamericanes. Practicament no existeix una classe mitja i, per tant, no existeix una oferta cultural per aquesta. M’explicaré: Tarija, ciutat criolla i no pas indígena com La Paz, Cochabamba o Oruro, tot i ser una de les ciutats més riques de Bolivia, té una gran part de la població que viu en la miseria. I la resta viuen en els seus xalets de 5 estrelles. Obviament, existeix una gradació entre aquests dos extrems. Pero jo situaria un 90% de la pobalció en un o altre sector.
Quan diem que Marx es va equivocar en les seves teories de burgesos i proletaris perque no va tenir en compte la classe mitja, potser hauriem de donar-li la raó pel que fa a Sudamerica, o com a mínim a Bolivia. Pero el més destacable (no entraré en temes etics ni etnics) es que els mes rics acostumen a ser mes blanquets i els mes pobres precisament son els mes negrets. Es a dir, que existeix una segregació visible entre campesinos i urbanites rics (molts altres urbanites son campesinos que viuen als afores de la ciutat i que de dia estan pel centre treballant als mercats, al carrer…) Així que queda ben poca gent que no pertanyi a cap d’aquestes 2 classes, cosa que sempre acaba desubicant a un servidor. Suposo que encara han de passar algunes moltes décades perque desapareguin els nous cacics de Bolivia i que les coses s’anivellin, com a mínim, al nivell de desigualtat europeu.
I aquesta ha estat la reflexió per tancar el mes d’abril i encetar el mes de maig amb mes energia.
Saluts!
Estava buscant una foto de campesinos bolivians per interné pero m’he topat amb aquesta que m’ha agradat més que qualsevol altra. Estä xula, no?
Després d’uns mesos vivint al barri de Villa Avaroa, a Tarija, ens hem traslladat per diferents motius. (cal notar que als mapes locals hi ha un carrer amb el mateix nom peró escrit “Abaroa”. Ara no recordo si és així o al revés; en qualsevol cas, tractant-se del mateix personatge (el patriota boliviä Eduardo Avaroa), no deixa de graciosa la gran confusió ortogräfica que circula per aquests verals).
En fi, que ens hem traslladat en un departament proper a la pl. Sucre. Som així de pijos (o jailongos, com diuen aquí). Resulta que la nostra antiga “dueña” va perdre el senderi i enteniment. Enteniment perquë no entenia res i estava cada cop més trastocada.
I també perquë tenint en compte que li vam pintar el pis, li va fer arreglillos pel nostre compte (s’entén també compte corrent) en aigua (l’aixeta de la cuina gotejava), gas (vam tenir un escape) i llum (va saltar per humitats), tenint en compte tot aixö, repeteixo, tenint en compte tot aïxö i, essent-ne ella conscient, a més d’haver de suportar el seu miserbale comportament de merda, fastigosa ronyosa cräpula malnascuda, encara ens reclamava pasta per no sé quins arguments detestables. Resulta que el primer dia es va trencar la bomba del water perquë el plästic estava podrit, sec, vell i fastigós com ella mateixa. I clar, havia pagat ella la reparació. Ara ens ho reclamava. I també que li paguessim la porta de l’entrada de l’edifici perquë segons els seus paupërrims arguments en entrar i sortir li havíem malgastat la balda del pany. Haig de comentat per gräcia del públic, que la tia deu portar més de 50 anys vivint allí, per tant 50 anys d’üs de la balda de la porta, a més que han passat infinits hostes abans que nosaltres (que també han marxat fastiguejats).
En fi, que vam discutir i vam acordar marxar si ens tornava la fianca (amb ce trencada, inexistent en el teclat, com també accents oberts), cosa que va acceptar amb somriure malëfic perquë prou sabia ella que no ens la tornaria. I axí va ser, un cop empaquetat tot el mobiliari i a punt per marxar ens volia cobrar tots els desperfectes de merda de la seva casa fastigosa. Li vaig insinuar si també volia que li comprés un televisor. I negant-se ella a tornar-nos la fianca/garantia li vam prendre per hostatge el seu lloro, possiblement únic ser amb raó de l’edifici. Per sort va aparëixer la filla, molt més raonable, amb qui vam tractar tots els assumptes, amb la vella de fons, remugant com una porca en zel.
Final felic: la filla öbviament va accedir a tornar-nos la garantia, avergonyida i fent callar a sa progenitora, que seguia renegant i deint ximpleries inenarrables en aquest moment.
La casa nova és ben acollidora, lluminosa, cëntrica i el millor de tot, té llum al lavabo!!! I tambë mirall!!! Feia 4 mesos que no em veia la cara!
Doncs aixö és tot per ara. Qui vulgui venir per aquí de visita que s’afanyi que ja queda menys! i a més ja no haureu de suportar cap vella miserable i rondinaire.
Èglogues Transoceàniques 